SOCIAL MEDIA

Die Zwitscher-Maschine, Paul Klee

Twitter m'agrada. Twitter m'atabala. I no és que un dia m'agradi i l'endemà ja no. Totes dues sensacions, interès i atabalament, tenen lloc alhora. Per cada virtut que se m'ocorre, em ve al cap un defecte. A cada motiu per mantenir el meu compte, se'n contraposa un altre per donar-lo de baixa. Supòs que no som l'únic a qui passa i que per això existeix la possibilitat reactivar un compte encara un temps després d'haver-lo eliminat.

Aquesta màquina de piular, com l'anomena Richard Seymour, que és Twitter ens obre la porta a una mena de taberna virtual a la qual tots hi podem acudir a dir la nostra. Hi ha gent que crida, i molt, sobre política, esport, i qualsevol altra cosa susceptible de convertir-se en polèmica; insults inclosos. I d'altra, que debat de manera constructiva sobre els mateixos temes. Hom pot pensar que l'important és triar els companys de taula adequats. Però ni és tan fàcil ni l'aplicació tan innocent. El propi format dels tweets premia la frase lapidària per damunt de l'argument ben construït. Fer servir els likes com a eina per recomenar continguts, és a dir, no pel seu valor intrínsec, sinó per la seva popularitat, té limitacions, i fins i tot diria que perills. Les emocions s'imposen a la reflexió. I tot i això, he de dir que em sembla una aplicació interessant.

Pel que fa a la meva activitat durant aquests darrers quatre mesos, he seguit 670 comptes, fet 227 tweets i pitjat 2026 la icona de like. No sé com es tradueixen aquestes xifres en valors temporals. De saber-ho, sospit que el resultat m'espantaria, perquè cada un d'aquests instants el podia haver dedicat a una altra cosa, i no estic segur que sigui capaç de recordar ni un 1% dels likes que he fet. En l'economia de l'atenció, l'immediat i l'urgent se sobreposen moltes voltes a l'important.

Quant a continguts relacionats amb l'educació, he de dir que m'ha sorprès veure que, sota tota la remor i la cridòria, hi ha una comunitat força àmplia que dona a conèixer projectes educatius i debat sobre metodologies pedagògiques de manera constructiva. De fet, la gran majoria dels meus tweets han estat relacionats amb aquesta temàtica. A més a més, gràcies a les meves companyes de Màster, he pogut conèixer iniciatives que d'altra manera haguessin passat inadvertides per a mi, sobretot perquè en molts de casos es tractava de projectes educatius relacionats amb especialitats que poc tenen a veure amb la meva, però dels quals de ben segur que podré extraure aprenentatges valuosos per a la meva futura tasca docent. D'altra banda  i atès que les companyes anunciaven les seves publicacions a blogger mitjançant tweets, he pogut estar al dia de les reflexions que feien en aquella altra xarxa social. I potser és aquí on veig la major utilitat de Twitter, això és, com a lloc on conèixer altres continguts: articles, vídeos... Com a punt d'accés.

Ara bé, si hagués de triar on vull passar el meu temps, tenc clar que m'estimaria molt més passar-lo assegut a la taula d'una taverna real conversant sobre interessos compartits amb vosaltres, companyes i companys, que no passiu davant d'una asèptica pantalla veient, entre altres, com es barallen perfectes desconeguts. Per això, esper que mantinguem el contacte i, en el futur, ens trobem a la barra de la vostra elecció. I sí, també podem parlar de les nostres experiències i inquietuds en relació amb l'educació. En realitat, el pretext m'és entre bastant i totalment igual.

Idò això, "nos vemos en los bares!", estimats i estimades.

OPEN EDUCATION

Imatge original aquí

Com es diu a la Declaració de Ciutat del Cap per a l'Educació Oberta: La promesa de Recursos Educatius Oberts, un dels principis bàsics de l'educació oberta és que "cadascú hauria de tenir la llibertat d'usar, adaptar a la mesura de les seves necessitats, millorar i redistribuir recursos educatius sense restriccions", i, d'aquesta manera, tenir la possibilitat de "contribuir a la suma del coneixement humà". D'aquestes dues cites es desprén que l'educació oberta és una pràctica que va molt més enllà que no del simple fet de compartir recursos educatius oberts. Es preten que l'Educació (la majúscula es intencionada) sigui cosa de tots i que no hi hagi barreres que dificultin l'accés i les contribucions a un dels bens comuns més valuosos (si no el més valuós) de la humanitat: el coneixement.

Quant a la meva experiència personal, record molt vivament el moment en què vaig descobrir que algunes de les universitats més prestigioses dels Estats Units posaven a l'abast de qualsevol persona que tingués accés a Internet i a un PC un seguit de cursos de diferents disciplines. Que es pogués accedir a un curs de la Universitat Yale en què es tractava bona part del temari que havia d'estudiar a l'assignatura de Teoria Literària del Grau d'Estudis Anglesos de la UNED em va semblar una cosa gairebé miraculosa. Aquí estava jo, gairebé fracàs escolar en la meva època d'institut, assegut a una cadira a l'altra punta del món "assistint" a les lectures d'una d'aquelles univerisitats que un només sent esmentar a les pel·lícules. És cert que aquest era només un curs de tot el Grau que oferia la universitat i que, si el que es valora avui en dia són les titulacions, el fet d'accedir als materials online no certificava més que les meves ànsies per aprendre. Tot i aixó, em va semblar una gran idea, i de fet hi vaig d'aprendre molt més que no a l'assignatura de la UNED.

Ara, després d'haver llegit, entre altres, l'article de Nascimbeni i Burgos (2016), veig que la meva experiència es va limitar a l'accés a un recurs educatiu obert (d'aquí endavant REA, per les seves sigles en castellà). L'educació oberta fa referència a quelcom molt més ampli, i que involucra molts més elements. En aquest sentit, l'article esmentat més amunt cita quatre àrees d'activitat en què els educadors poden participar en l'apertura educacional: 

• Disseny instruccional obert, en relació amb la planificació de les activitats.
  
• Continguts educatius oberts, quant als recursos que fa servir. REA
  
• Pedagogies obertes que fomenten la creació conjunta de coneixement amb els alumnes.
  
• Pràctiques obertes d'avaluació
  

Els avenços tecnològics que han tingut lloc en les últimes dècades permeten a l'educador col·laborar amb iguals o, fins i tot amb els alumnes, en un intercanvi i enriquiment de tot el procés ensenyament-aprenentatge. Èmfasi en procés. Però es que, a més a més, cal recordar que hi ha estudis (citats en l'article de Nascimbeni i Burgos) que assenyalen que les pràctiques educatives obertes contribueixen a una millora dels resultats obtinguts (Knox, 2013).

En el meu cas, pens que totes les àrees d'activitats assenyalades contribueixen a una educació més inclusiva i accessible, i per això m'agradaria arribar a assolir el nivell 3, de col·laboració oberta, que es descriu en la taula que hi ha sota aquestes línies en totes elles. Per resumir-ho amb un grapat d'adjectius, diria que es tracta de ser un educador dialogant, receptiu, generòs i transparent. En teoria, ningú podria estar en contra d'això.

Ara bé, també som conscient que, en el món real, és possible que no totes les institucions, o fins i tot no totes les companyes de feina, estiguin disposades a participar d'aquesa mena de construcció col·lectiva de recursos i pràctiques educatives, sobretot pel que fa al disseny obert i a la posada a disposició de REAs. Les reserves i els prejudicis són gairebé sempre més difícils de superar que les dificultats tècniques.

En la meva opinió, l'Educació Oberta, igual que el Software Lliure o la Cultura Oberta, són instàncies d'una cultura col·laborativa, de recolzament mutu, que en el cas del coneixement i de l'educació ens permet, parafrasejant una dita atribuïda a diferents pensadors, veure el món drets des de les espatles d'un gegant. A més a més i com és el cas amb el Software Lliure, que tothom tengui accés al codi font garanteix que es puguin proposar millores o, fins i tot, detectar i esmenar possibles errades. De fet, aquesta mena de peer review és una de les bases del treball acadèmic i del mètode científic. Per això, gairebé m'aventuraria a dir que es tracta de ser un bon company... i de mantenir entre tots amb vida al gegant.

This Is the End, My Friends

En els dos darrers mesos i com a part de l'assignatura "Processos i Contextos Educatius", hem reflexionat de manera individual i col·lectiva sobre com poden contribuir les TICs al canvi educatiu. Per això, hem realitzat una sèrie d’activitats pràctiques en dues plataformes digitals, Blogger i Twitter, i una pàgina web d’un institut imaginari: l’IESJoan Castelló. Aquestes activitats tenien l'objectiu de complementar la lectura dels tres textos teòrics obligatoris.

 

"Thinking... please wait" by karola riegler photography is licensed under CC BY-ND 2.0

Pel que fa a l'activitat a twitter, penso que el valor educatiu que pot tenir, com a eina per accedir a continguts, així com per difondre'ls, és enorme. El fet de seguir perfils amb els quals comparteixes interessos et possibilita formar part d'una xarxa amb la qual ampliar els teus coneixements, a la vegada que et permet difondre continguts i participar de converses obertes i enriquidores (amb coneguts i desconeguts) en les quals prou sovint descobreixes continguts als quals no hi arribaries tot sol. O almenys no tan aviat.

Quant a la pàgina Web del nostre institut imaginari, he de dir que el fet de formar part d'un grup humà tan encantador com competent, la comissió TIC de l'IES Joan Castelló, ha fet que aquesta hagi estat l'activitat més satisfactòria per a mi i en la qual més he après. La capacitat d'inventiva i la sensibilitat estètica que han demostrat les meves companyes m'ha servit per extreure lliçons que estic segur que aplicaré en la meva vida professional. El fet que jo sigui "de lletres" fa que tingui una manera d'apropar-me als continguts molt basada en la textualitat. Però amb les meves companyes i companys he après a adaptar-me a les "exigències" de format del món digital i he conegut eines tan útils com Canva, i tot alhora que treballàvem la informació que havíem d'incloure a la nostra web. De fet, a elles vaig dedicar el tweet més destacat de tots els que he fet fins ara.

Finalment, pel que fa a blogger, en cadascuna de les entrades hem reflexionat individualment sobre les lectures de l'assignatura, això sí complint una sèrie de requisits pre-establerts. D'altra banda, he tingut l'oportunitat de llegir els posts dels meus companys. Potser aquest darrer aspecte ha estat per a mi la part més interessant i amb més valor educatiu d'aquesta activitat. Llegir els blocs de companyes i companys d'altres disciplines sempre és enriquidor, ja que se solen apropar als temes a tractar des de perspectives molt diferents de la pròpia.

En definitiva, es tracta de fer servir les eines TIC de manera que els nostres alumnes (i nosaltres com a aprenents) tinguin un paper actiu en el procés ensenyament-aprenentatge. Un procés que, a més a més, ha de ser cooperatiu i prou flexible com per adaptar-se a les necessitats de cadascú. I ja si és divertit...

WORK IN PROGRESS: EL DOCENT COMPETENT EN EL MÓN DIGITAL

Quan vaig començar a escriure aquest post, el vaig titular "Work in Progress" perquè sabia que no tendria temps d'acabar-lo abans de la data d'entrega original. Em volia curar en salut per si algú accedia a aquest espai i trobava una entrada a mig fer, així que vaig decidir posar un títol que emfatitzés el caràcter inconclús del que hi havia. Ara, que sí que tinc temps per completar aquesta entrada, aquest títol em sembla estranyament adient. A continuació intentaré explicar per què. 

"Work in progress" by damonjah is licensed under CC BY 2.0

En l'article d'Esteve, Castell i Castañeda, "Un modelo holístico de competencia docente para el mundo digital", els autors suggereixen una sèrie de qualitats, actituds i habilitats que haurien de tenir els i les docents en el món digital. Així doncs, segons aquests autors, la figura del docent competent en matèria digital s'ha d'entendre com la d'un professional:

• generador i gestor de pràctiques pedagògiques emergents

• expert en continguts pedagògics digitals

• amb capacitat (augmentada) per aprendre de de la seva pràctica docent

• expert en entorns (enriquits) d'aprenentatge personal i organitzatius

• amb sensibilitat envers l'ús de la tecnologia des de la perspectiva del compromís social

• amb la capacitat d'utilitzar la tecnologia per expandir la relació família-entorn de l'estudiant

Darrere aquestes propostes, formulades, tot s'ha de dir, de manera poc transparent per aquells que no estem avesats a participar en els debats acadèmics de les Ciències de l'educació, hi ha la preocupació dels autors per aconseguir que els i les docents treguin el màxim profit de les oportunitats educatives i de formació professional que brinden, en la seva opinió, les noves tecnologies. 

De fet, per tal de facilitar-ne la comprensió i d'apropar-les a la pràctica quotidiana, a la comissió TIC de l'IES Joan Castelló vàrem intentar traduir aquestes idees en consells pràctics per als i les docents del nostre institut imaginari com podeu veure en la infografia que hi ha sota aquestes línies.

Sigui com sigui i com ja va assenyalar una companya al seu bloc, llegint el text que ens ocupa, hom té la sensació que per ser un docent mitjanament competent en el món digital és necessari convertir-se en un superheroi. Quan, i aquesta ja és la meva opinió, els docents (també com a aprenents) som, en el millor dels casos, un work in progress permanent: intentem, entre altres coses, adaptar-nos a les noves exigències del sistema educatiu, als desafiaments que plantegen els canvis socials, a les noves tendències pedagògiques. Però, sobretot hauríem d'intentar adaptar-nos i respondre a les necessitats dels nostres alumnes, i aspirar a dotar-los de les eines i coneixements necessaris per convertir-se en ciutadans informats i crítics.

L'ideal, en la meva opinió, és no perdre mai de vista que tot el que fem hauria d'anar encaminat a contribuir, com diuen els autors, a la construcció d'una societat un poc més humana i més justa que l'actual. Aquest és el vertader work in progress.

 

Referències bibliogràfiques:

Mon, F. M. E., Quintero, L. J. C., & Segura, J. A. (2018). "Un modelo holístico de competencia docente para el mundo digital." Revista interuniversitaria de formación del profesorado, (91), 105-116.

ESTRATÈGIES D'APRENENTATGE: AUTORREGULACIÓ

La definició que se'ns dona al text de Panadero i Tapia, "¿Cómo autorregulan nuestros alumnos? Revisión del modelo cíclico de Zimmerman sobre autorregulación del aprendizaje", del terme autorregulació és la següent “el control que el sujeto realiza sobre sus pensamientos, acciones, emociones y motivación a través de estrategias personales para alcanzar los objetivos que ha establecido”. 

"Study" by JSmith Photo is licensed under CC BY-ND 2.0

 

Aquesta definició inclou tres conceptes clau control, estratègies i objectius. En relació amb tots tres, l'alumne en el seu procés d'aprenentatge, assumeix un paper actiu, de subjecte en una oració transitiva: planifica, defineix i controla. 

El model cíclic de Zimmerman (a aquest vídeo hi trobareu un esquema molt útil) divideix el procés d'aprenentatge autorregulat en tres fases:

• Fase de planificació

• Fase d'execució

• Fase d'auto-reflexió
  

Al seu torn, cada una d'aquestes tres fases es divideix en diversos subprocesos, com es pot veure a la gràfica del vídeo enllaçat més amunt.

Aquest model, que ja s'ensenya a diferents instituts imaginaris de les pitiuses, pot ser molt útil ara mateix per a nosaltres com a estudiants, sobretot tenint en compte l'eficiència i la motivació requerides per completar amb èxit totes les tasques i treballs que hem de realitzar en aquest màster.

Per exemple i centrant-nos en els treballs grupals, la fase de planificació es molt important perquè els nostres treballs tinguin la coherència i cohesió necessàries. A nivell individual, decidir uns objectius assolibles (per exemple pel que fa a les notes) i mantenir una actitud de confiança en la nostra capacitat per assolir-los ajuden a mantenir la motivació.

Però no només això, hem de ser conscients que en la nostra tasca com a futurs docents hem d'ensenyar els alumnes a aprendre a aprendre, competència bàsica i fonamental per a la formació permanent. Per això, hem d'ensenyar estratègies que els permetin mantenir la concentració i l'interès durant el procés d'execució, alhora que el valoren de manera constructiva. 

També és molt important que els alumnes sàpiguen què s'espera d'ells perquè, d'aquesta manera, puguin dirigir els seus esforços a unes metes específiques i autoavaluarse d'acord amb aquestes expectatives, però també d'acord amb els seus propis objectius.

Finalment i aquí està, en la meva opinió, el component cíclic del model de Zimmerman, cal ensenyar als alumnes a reconèixer aquells aspectes que poden millorar, perquè la propera vegada els incorporin a les seves tasques. No és per res que a la rebuda d'informació destinada a millorar un procés també se li diu feedback, tot i que en aquest cas se'l proporcionen ells i elles mateixes, com a subjectes d'una oració transitiva que són.

Estarà, però, en les nostres mans, com a docents, ensenyar aquest model d'una manera que no converteixi la confecció d'una tasca en una sèrie de passes a seguir, a modus d'instruccions d'IKEA, sinó en una guia amb la qual orientar-se i en la qual recolzar-se. Hem, no ho oblidem, d'ensenyar a aprendre i, de manera ideal, aprendre hauria de ser la recerca d'un tresor per al qual no existeix un mapa definitiu. Molt menys un full d'instruccions.

Ref. Bibliogràfica

Panadero,  E.,  &  Alonso-Tapia,  J.  (2014)
"¿Cómo  autorregulan  nuestros alumnos? Revisión del modelo cíclico de Zimmerman sobre autorregu-lación  del  aprendizaje"
Anales  de  Psi-cología,30(2),450-462.

 

P.S: Per cert, en aquest bloc s'agraeix molt qualsevol mena de feedback respecte dels temes que hi tractem.

L'escola en la societat digital. Alguns interrogants.

Una vegada llegit el text d’Area, en el qual argumenta de manera força convincent que la incorporació de les tecnologies de la informació i la comunicació ha d’anar acompanyada d’un canvi en la metodologia pedagògica, com a membre de la comissió TIC de l'IES Joan Castelló, se’m plantegen una sèrie de preguntes que intentaré exposar i per a les quals no tinc encara una resposta definitiva (si és que existeix). D’una banda, em pregunto en clau constructiva què suposen aquests canvis tant per a nosaltres com a futurs docents com per als centres educatius. D’altra banda, em pregunto si aquesta incorporació de les noves tecnologies al món educatiu no pot acabar "desconnectant" encara més els alumnes de la realitat física que els envolta. Anem per parts.

 

"Pupils at Graveney School using Digimap for Schools" by Ministry of Housing, Communities and Local Govt is licensed under CC BY-ND 2.0

 

Quant al paper del professor i, sobretot, a la manera en què s'organitzen els centres educatius, si, com assenyala Area en el seu text, el procés d’aprenentatge ha d’estar organitzat entorn d’«eixos temàtics interdisciplinaris que siguin rellevants social, cultural i científicament» (43:2015), el model organitzatiu per departaments ha de donar pas a una altra manera d’organitzar el funcionament dels centres. En la meva opinió, els equips docents haurien de guanyar protagonisme respecte dels clàssics departaments, ja que només així es podran planificar de manera coordinada els escenaris, i plantejar les activitats, en els quals ha de tenir lloc l’aprenentatge dels alumnes. 

Aquesta metodologia, requereix que el professor mateix tingui una formació que el capaciti per donar sentit pedagògic als entorns digitals. El professor ha de ser competent en matèria digital. A més, atesa la velocitat amb què evoluciona la tecnologia digital, els professors, i sobretot els centres educatius, han d'estar raonablement actualitzats en relació amb les constants evolucions tecnològiques. Tot un desafiament per a un sistema que no es caracteritza per anar sobrat de recursos ni per la seva rapidesa per adaptar-se als canvis.

Pel que fa als alumnes, no estem tots d'acord que ja passen massa temps connectats als seus dispositius mòbils? I les interaccions persona a persona, no pensem tots que aquestes són molt importants en el desenvolupament de la personalitat dels nostres joves? Llavors, no s'haurien d'intentar compensar les mancances derivades d'un excés de "virtualitat"? No caldria abans que res plantejar-se quant de temps al dia han de passar online els nostres alumnes en el centres educatius? Potser també caldria reflexionar sobre quines assignatures s'adapten millor als entorns digitals i quines no tant.

Dit això, propostes com la d’Area em semblen molt necessàries per tal d'abordar dues de les amenaces que més em preocupen en relació amb les noves tecnologies: l’escletxa digital i la manca de competència digital. Pel que fa a la primera, l'objectiu ha de ser evitar que les desigualtats que trobem a la societat es reprodueixin en el món virtual. Pel que fa a la segona, els nostres esforços han d'anar encaminats a dotar els i les alumnes d'eines per ser adults competents en matèria digital en el sentit més ampli d’aquesta expressió (sobretot tenint en compte les implicacions socials i cíviques que això té), la qual cosa significa, entre altres, ser capaç de fer un ús responsable de les noves tecnologies, saber destriar fonts d'informació fiables de les que no ho són... No és poca cosa. I ens hi va molt.